ABANS DEL SILENCI...

ABANS DEL SILENCI


Crònica de la Unió Liberal de Granollers. 1887-1936


OPERETA PER A COR, SOLISTES I ORQUESTRA


Estrenada el desembre de 1999



SINOPSI DE L'OBRA 




Acte primer 


Escena 1.- "Ja s'albira la victòria"
Una manifestació a la Porxada, la plaça major de Granollers, en què es demana la llibertat de treball, és l'inici d'un procés que acabarà en la creació de la Unió Liberal. Els homes arriben en manifestació i són rebuts per les dones, entre les quals hi ha la petita Pietat, que s'uneixen al seu cant reivindicatiu. 


Escena 2.- "Cançó del desfici", "Cançó de les mans" i "Cançó del dol".
La construcció de l'edifici arreplega tothom a la feina. La Pietat i l'Estanislau aprofiten l'avinentesa per festejar. Una referència musical a la "Cançó de la bravata" de l'escena 5, avança les dificultats per les quals passarà el que està naixent.
La inauguració de l'edifici és saludada amb un cant de reconeixamental treball de tots i a la vegada d'esperança en un futur comú. L'assassinat d'un home que cau per culpa d'un tret que anava dirigit a un dels impulsors de l'entitat és la rebuda dels sectors reaccionaris a aquesta brillant iniciativa obrera. "La cançó del dol" plora aquest trist esdeveniment. 


Escena 3.- "Cançó dels enamorats" i "Cançó del Carnaval"
La celebració de la festa del Carnaval, una de les més emblemàtiques. La Pietat i l'Estanislau aprofiten per cantar l'esperit de tolerància de la festa i l'optimisme per un món nou en la "Cançó dels enamorats". Un ball de saló vuitcentista preludia l'esclat de llibertat i disbauxa de la "Cançó de Carnaval". 


Escena 4.- "Cançó decadent"
El moment de decadència, quan la Junta està dominada pels cacics, en què la biblioteca es va acabar convertint en bar. En escena, els homes embrutits per la beguda i el joc del bar. L'Estanislau destaca entre tots i exalta un esperit individualista i és respost per tots els homes amb un cant al materialisme. La Pietat no aconsegueix que l'Estanislau torni a casa per la qual cosa el deixa definitivament. 
Escena 5.- "Cançó de la bravata", Cançó del cara a cara" i "Cançó del relleu"


Un miting de l'advocat laboralista Francesc Layret, rebentat pels carlins, que van provocar dues morts. L'actitud reaccionària i provocadora dels carlins que es reflecteix en la "Cançó de la bravata", acaba en un enfrontament amb els assistents al míting que, conduits per la Pietat, defensen l'advocat, en la "Cançó de cara a cara".
La detenció dels assaltants és saludada amb la "Cançó del relleu", un cant d'optimisme que parla del final d'una època i reprèn, per acabar, el cant reivindicatiu de la primera escena.


Acte segon 


Escena 6.- "Cançó relativa", "El rossinyol" i "L'Hereu Riera"
La divisió de l'Orfeó de l'entitat, com a metàfora de la intolerància que portarà el país a la guerra. Dues cançons populars, cantades simultaniament, són utilitzades per il.lustrar aquest moment de divisió. 


Escena 7.- "Cançó del segle XX" i "Cançó de la llum"

En aquesta escena es reflecteix l'esperança en un futur diferent que només pot ser millor. El vertigen dels anys 20, l'escola laica, la sensació de llibertat són cantats a la "Canço del segle XX". L'arribada de la llum elèctrica és saludada amb la "Cançó de la llum".


Escena 8.- "Cançó dels temps difícils" i "Cançó de fregar"

Una escena de dones estructurada en dues parts: la reivindicació del vot femení en les eleccions de 1933 i les conseqüències de la victòria de les esquerres a Catalunya.
La Pietat reprèn el tema de l'obertura d'aquest segon acte per cantar la "Cançó dels temps difícils" una premonició de tots els desastres que s'acosten.
Les dones entonaran al final de la "Cançó de fregar", una reivindicació irada i, a la vegada, trista de la condició femenina. 


Escena 9.- "Cançó de comiat"
Una columna de voluntaris republicans surt cap al front. Els soldats s'acomiaden de les seves famílies. La Pietat ho fa del seu fill. La moral de lluita dels homes contrasta amb la profunda tristor de les dones.
Al final el cant del poble ens parla de la gran decepció que ha suposat l'esclat de guerra. Els i les qui es queden saben que ja només el temps podrà fer justícia. Aquest emotiu cant, constrüit a partir del tema musical de la "Cançó del relleu" de l'acte primer, amb una referència final a la "Cançó dels temps díficils" , il.lustra l'etern contrast entre l'esperança i la realitat dels fets, i també la importància del record.
Malgrat tot, però, la vida ha de continuar.



LA CRÍTICA HA DIT 



" La ciutat de Granollers pot estar orgullosa de la iniciativa que ha tingut la seva Polifònica de produir una òpera sobre una de les institucions cíviques històriques que li van donar caràcter: la Unió Liberal. (...) Amb una primera part realment esplèndida, plena de sorpreses -una emotiva Cançó de dol, una escena de taverna plena de clima-, l'obra du fins al 1936 amb l'anorreament de les esperances. S'hi exalten valors com la tolerància, com el de l'escola que ha d'ensenyar als alumnes a pensar pel seu compte, que les grans realitzacions que perduren han de ser obra de tots i no d'un sol home, que quan han de lluitar al front no perden la identitat: "No som soldats/som gent de la terra". Cal esmentar també quan es narra la divisió de l'Orfeo en dos, com el compositor reïx plenament a esbarlar la massa coral entonant alhora, en magnífica síntesi El rossinyol i L'hereu Riera. (...) La música, que com hem dit és de primera categoria,i, com els passa sovint als compositors que a la vegada són directors d'orquestra -ni més ni menys que Mahler, per exemple-, està plena de referències: Bernstein, Weill ... impregnades però de l'aire popular finisecular (adhuc un valset és una adaptació d'un tema que es ballava a l'època). Molt bé, doncs, la composició -i suposo que la preparació dels conjunts en les primeres representacions- de Salvador Brotons i la posada en escena de Frederic Roda (amb ingredients modestos, cal dir-ho). En la representació esmentada va dirigir musicalment l'obra el director de la Polifònica de Granollers, Agustí Vidal, molt bé i amb molt d'entusiasme, entusiasme que va saber contagiar als diversos intèrprets.(...) Ens podriem trobar amb una mena de West Side Story coral. I si bé es tracta d'una historia molt local, penso que aquest precisament és un ingredient bàsic per fer-la universal. Té identitat. I això sol ja és molt" (Jordi Maluquer. Avui 15/01/99)

"Més enllà dels merits musicals, interpretatius i escènics d'Abans del silenci, aquesta proposta de la Polifònica de Granollers s'insereix en un altre estadi, del qual voldria remarcar dos aspectes. Un d'innovació coral. Gosaria d'afirmar que, amb la seva iniciativa, la Polifònica de Granollers ha obert una nova via a una faceta musical que, a casa nostra, viu probablement massa entotsolada en camins fressats. L'altre, d'exponent de participació d'un col.lectiu en una empresa que ha exigit a tots els components una llarga dedicació i disciplina (i no sols musical). I no és, aquest, un mèrit petit, als nostres dies, immergits com estem, molt sovint, en els esquemes de pensament feble"
( Pere Artís. Revista Musical Catalana. Març 1999)

"El millor d'aquesta obra heterogènia fou sens dubte l'actuació de la coral i la de l'orquestra, àgilment dirigida per Agustí Vidal, i el moviment escènic, combinat amb les frases il.lustratives del narrador, que feien reviure amb considerable vivacitat la turbulenta historia d'aquests cinquanta anys de la vida de la Unió Liberal, institució de pes en la vida de Granollers. Historia i fets no són sinó el reflex de la vida civil catalana del mateix període.
El públic va aplaudir calurosament l'espectacle, que té ribets de musical amb finals apoteòsics i moments força interessants, com el desdoblament del cant coral en el moment en què se separen dues entitats corals rivals, un fet que es va esdevenir el 1918" .(Roger Alier. Òpera Actual. Març-abril 1999)